T’estimo tant que em fas fàstic.

Ja et vaig avisar que allò nostre era només una rebolcada per a alleujar els meus rampells. No m’agrades… ets tan raquític, tan poca cosa, em fa una mica de fastig la teva estúpida cara de cul… i el teu cos nu no val res. Em sembles insuportable, fastigosament imbècil. M’emprenya arribar a casa i veure com em reps com un gos fidel, submís i sarnós amb aquella mirada tan trista i fotuda que només en donen ganes de fotre’t un parell d’hòsties. Et tiro un os de pernil per rosegar, l’agafes al vol amb les teves dents corcades i jeus confortablement en la meva puta catifa bruta, tombat al costat del meu sofà, atent al silenci dels meus moviments mentre xatejo en el mòbil amb gent més interessant que tu. Mirant-me amb els teus lamentables ulls a l’espera d’una carícia condescendent com a premi de consolació. I em rendeixo, et fico mà, retorço el teu lànguid membre perquè cridis. Em fas bastant fàstic, però tens sort, ets l’única carn tèbia que tinc més a prop per a rebolcar-me i descarregar les meves entranyes.
Et lleparé, t’escopiré amb totes les meves forces. M’excita tant veure com ja no ets res, com et fas petit, petit, petitet i et desintegres en una merdosa massa llefiscosa llesta per a tirar a les escombraries…
Gaudiré com mai, mai, el deliri de veure com desapareixes, sentiré l’agradable sensació de la teva pèrdua, alleujat de ja no veure’t mai més. Per fi, per fi seré lliure per a tornar a tenir la fantasia de trobar un cos nou, més desitjable, obscè i putrefacte que em recordi a tu.

Texte / Fotografies: Andreu Tusquets.