Aquell sentiment l’anomenà en un primer moment “l’esperança frustrada”, en record d’un amor vagament perdut en un tràgic naufragi d’un vaixell nomenat Esperança.

L’esforç en va de l’individu lluita per endinsar-se en aigües llunyanes i descobrir els secrets de Déu. El monjo al costat del mar busca una força interior per expressar el seu entusiasme a l’entorn natural. Aquella mena de natura com quelcom poderós, la infinitat i majestat de la qual provoca en l’ésser humà un profund respecte, quasi religiós…

La petitesa de la misèria entre una natura il·limitada i l’existència humana. Com també recordava aquella pèrdua de les esperances patriòtiques en l’inici d’una nova època, emergint darrere les escarpades roques, que donarà pas a una nova mirada més profunda que s’obrirà a la intensitat del mar. El primer pla ofereix poc espai a l’observador per la seva contemplació melangiosa del món, però d’aquesta situació límit, es desprèn una serenitat força opressiva en un desig humà de fondre’s amb l’univers diví dins unes onades tan fosques com la seva anima.