Fotografia Contemporània. Recopilació de notes de premsa, entrevistes i editorials en els mitjans de comunicació.

NOTA DE L’ARTISTA:

L’ús de la informació continguda en aquesta secció de la pàgina web serà responsabilitat exclusiva de l’usuari. L’artista no es farà responsable de cap conseqüència o mal que la utilització de la informació continguda en el seu website pugui tenir per a l’usuari. Ultrapop no accepta cap responsabilitat per la possible ofensa que materials continguts en aquesta pàgina pugui causar a tercers. L’entrada a la pàgina i a la informació continguda en ella és sencera responsabilitat de l’usuari.

A vast carpet of sand, warm and soft to get lost in their silence. Disappear in sinuous movements in search of a pleasant serenity. It is no longer necessary to think. I can leave my body at the will of the wind. I have reached my destination. Slowly I close my eyes and I disintegrated in the warmth of the Sun.

Una vasta catifa de sorra, càlida i suau per a perdre’s en el seu silenci. Desaparèixer en moviments sinuosos a la recerca d’una agradable serenitat. Ja no és necessari pensar. Puc deixar el meu cos a voluntat del vent. He arribat a la meva destinació. Lentament tanco els ulls i em desintegro amb la calor del sol.

SHORT BIOGRAPHY. Andreu Tusquets, a Catalan, cannot sit still. Constantly moving, constantly changing, constantly on the run, his photos represent this lifestyle. A life of motion, of change, of introspection. His work is comprised of both his surroundings and his ideas. With his camera, he is the master of little moments. The snapshot aesthetic is a starting point to describe his work, but the intensity of the images and the immaculate composition of each photo invites discussion and challenges the viewer to think about what it means to live in a city, to run through the rain, and to lead a dynamic life.

L´Oeil de la Photographie. 53, rue Claude Bernard. 75005 Paris, France.

FANZINE 10×15

No em diguis que tot s’acabat. La teva actitud em destrueix, Per què te’n vas? Saps que soc la teva perdició. Soc la pluja que mulla els teus llavis. Em dius que ets la millor. Mentre et despulles entre tenebres, les branques és retorcen de plaer a la foscor, les llums s’esvaeixen. No ho entenc, no puc tocar-te, et desfàs entre els meus dits, només queden les roses mortes i el regust de les teves punxes. Mai més voldré veure el sol, m’enfonsaré en la nit, insuflant-me somnis elèctrics fins que els meus ulls reflecteixin la fascinant lletania del rancor.

Andreu Tusquets.

Deixa de menjar tanta xocolata, dóna un cop d’ull pel Fanzine 10por15 (núm. 12 «I Love Sex») i gaudeix en privat de les suggeridores propostes fotogràfiques que hem creat per a tu.

Artista convidat: Miguel Oriola

També col·laboren: Dalila Virgolini, Mayumi Lake, Simona Rota, Óscar Parasiego, Juan San Sebastian, Sandra Torralba, Mauricio Alejo, Katarina Sopcic, Ana Nieto, Verónika Márquez, Andreu Tusquets, Charles Cohen, David Crespo.

Després de 30 números editats 10×15 s’acomiada amb un número especial gratuït en format periòdic. Pots passar-te a recollir-ho en el següents punts de distribució a Madrid.

EFTI. Fuenterrabia 4,6 y 13. www.efti.es
La Central del MNCARS Ronda de Atocha, 2 www.lacentral.com/mncars
Off Limits. Calle de la Escuadra, 11 www.offlimits.es
Panta Rhei. Hernán Cortés 7 www.panta-rhei.es
Facultad de Bellas Artes. Greco 2. www.bellasartes.ucm.es
Blank Paper. Nao, 4. 4º www.blankpaper.es
Real Sociedad Fotográfica. Los Tres Peces 2 www.rsf.es
Lens. Ronda de Toledo 16, Espacio 309. www.lens-fotografia.es
Ultravioleta. Cavanilles, 21. www.ultravioletafoto.com
Chilango. Manuela Malasaña 12 www.chilangomadrid.com
Biblioteca Pública Usera José Hierro. Rafaela Ybarra, 43, www.madrid.org
Encontexto. La Casa Encendida. Ronda Valencia, 2 www.encontexto.org

· ADIOS · GOOD BYE · CIAO · AUF WIDERSEN · AU REVOIR · SAYONARA ·
· EQUIPO 10×15 · WE LOVE PHOTO ·

ARGO FANZINE

COL·LABORACIÓNS EN ARGO FANZINE

Són només 12 pàgines, però Argo Fanzine ha nascut per a quedar-se en Santa Coloma de Gramanet. Són una dotzena de fulles repletes de creativitat visual i literatura contemporània feta per autors colomencs.

L’atrevit de tal gesta cultural per als temps que corren ha estat l’il·lustrador de la ciutat José Antonio Ruiz-Roso. L’artista ha reunit un petit grup de fanàtics de les lletres, el dibuix i la fotografia per a donar una nota de color sobre el gris que impera en el món de la cultura i en el de la societat en general.

“NINGÚ HAURIA DE PAGAR PER UN LLIBRE”

Claredat d’idees i contundència en temps convulsos. Amb aquest primer número de Argo Fanzine el seu creador publica una revesteixi acte editada gràcies a un amic mecenes colomenc. Seran només 150 números amb una periodicitat mensual que, en paraules del seu creador, només pretén oferir “Una oportunitat a joves creadors, escriptors i dibuixants de còmic que pretenguin publicar”. Argo Fanzine serà una publicació senzilla, l’editor reconeix que amb pocs mitjans es pot dir molt a l’hora de remoure consciències o simplement fer gaudir d’unes intel·ligents línies i paraules negres sobre fons blanc.

L’AUTOCENSURA CONSCIENT

Davant la utilització de nus amb una fi determinada en projectes fotogràfics, cal acatar la severa restricció vigent en l’exhibició d’imatges amb la finalitat d’evitar el desgrat de determinats sectors de la comunitat global. Per respecte a les persones que pel seu context cultural o social mostren una especial intransigència o rebuig total davant el visionat d’imatges que puguin ferir la seva sensibilitat o les seves idees polítiques / religioses. Persones: Individu/es que sense cap contemplació denuncien en les xarxes socials.

Aquesta censura global m’obliga a eliminar dels meus missatges en les xarxes socials les fotografies que mostrin genitals, natges o imatges «obscenes» d’una forma directa. D’aquesta manera, durant el procés de creació d’una proposta visual és imprescindible qüestionar el meu nivell d’autocensura abans de crear i difondre fotografies on es mostrin figures amb exhibició de nus artístics o imatges explícites de relacions sexuals o actes lascius que siguin massa gràfics en un contingut digital.

Una normativa que encobreix la silenciosa amenaça de ser bloquejat / eliminat de la xarxa social, sense tot just dret a rèplica. Un “càstig” que per pròpia experiència em resulta bastant molest per les seves conseqüències. Així que, per a evitar futurs conflictes, he decidit crear el meu propi arxiu personal: “Fotos Prohibides” on emmagatzemo la meva obra fotogràfica «poc reglamentària», fotografies censurades, o denunciades per la seva obscenitat,  idees polítiques o religioses. Imatges que per precaució no m’atreveixo a difondre en la xarxa, descansen en l’anonimat d’una carpeta d’arxius a l’espera que algun dia surtin a la llum, a l’abast de totes les mirades, alliberades de dictadures i batalles ètiques.

Andreu Tusquets. 16 de Juliol de 2018.

PROVOCA QUE ALGUNA COSA QUEDA

Com qualsevol desconeixedor de la meva trajectòria, pots pensar al primer cop d’ull què tinc una manera de captar fotografies des d’una visió una mica pertorbadora o transgressora…

Encara que sense voler buscar la polèmica de manera casual o enginyada, molt sovint el meu treball és qüestionat entre els professionals de la fotografia. Els més puristes consideren que busco cridar l’atenció a força de buscar la provocació fàcil com a excusa per a «amagar» les meves limitacions tècniques. Uns altres directament opinen que sóc un fotògraf sense talent. No obstant això, el resultat de les meves sessions fotogràfiques amb model/s sempre tenen un resultat enriquidor. Amb els retrats és on em moc com a peix en l’aigua, capto instantànies amb la complicitat dels fotografiats, en cerca d’aquestes imatges espontànies, ràpides, imperfectes, sense excessius retocs. Busco la immediatesa, el gest, fins i tot l’artifici. Per a centrar-me més en el subjecte i sempre amb la intenció d’eliminar impostures, fugint del políticament correcte per a buscar un impacte, una provocació. Simplement intento reforçar la immediatesa, sense buscar la perfecció, però sempre amb un alt contingut de provocació, si és possible amb cossos nus, actituds sensuals,… i no sempre amb models de cossos perfectes.

Més enllà d’entrar en el debat que si la meva manera de fotografiar és professional o no, haig de reconèixer que busco l’experimentació en permanent joc amb el erotisme. Podreu trobar en aquesta web una gran quantitat d’informació sobre la meva prolífica activitat com a fotògraf, amb les millors sèries fotogràfiques. Fotos immediates o induïdes a la recerca de l’espontaneïtat, no sols del fotografiat, sinó de les meves pròpies vivències com a fotògraf. 

Andreu Tusquets. 15 de Març de 2010.

El meu estil artístic està molt vinculat a les meves experiències vitals: Des dels inicis, amb la joventut com a estat permanent de desencantament i les posteriors turbulències en el món adult, determinen fins avui la meva manera de percebre la realitat del meu entorn. Les meves imatges tenen un esperit intemporal que es difuminen davant l’observador en dimensions més relatives i personals. Imatges com a testimoniatge visual de realitats que no existeixen, en què moltes vegades utilitzo la ficció per a crear una nova veritat artificial més suggestiva. 

ENTREVISTA: LA PORTA ESCARLATA

Andreu Tusquets. Artista Visual.

Ciutat de Naixement, Ciutat on t’agrada viure…
Premià de Mar (Barcelona) 1968. El poble dormitori més avorrit del món. M’encanta Barcelona, els seus carrers, el seu cancaneig… genial per a habitants amb alt poder adquisitiu.

On vas aprendre a crear?
Als 14 anys vaig decidir que continuar els estudis en un institut seria una catàstrofe, així que em vaig inscriure en una escola d’art a BCN per a cursar Disseny Gràfic (en els vuitanta era d’allò més modern, encara que en aquest període no era conscient d’això).

Amb quina classe d’art t’expresses?
Després d’anys practicant en diversos camps artístics i estils em vaig decidir per la fotografia creativa…

Les teves creacions tenen alguna temàtica principal?
Vaig reprendre la fotografia enmig d’una crisi personal, em va ajudar a veure el meu entorn amb altres ulls, a captar sensacions i distorsions. Una cambra té el poder màgic de capturar moments únics.

Què vols transmetre amb les teves creacions?
Les meves fotografies són molt diverses en aparença però totes tenen un nexe d’unió: el misteri, l’erotisme, la provocació… últimament estic més bolcat en els retrats, m’encanten, sempre acabo sorprès amb els resultats, és fantàstic.

Les teves creacions han estat mostrades en algun esdeveniment?
He realitzat diverses exposicions tant individuals com col·lectives… si ho admeto, no ha estat en reconegudes sales d’art ni en exclusius cercles socials, no sóc famós ni tinc un club de fans en Facebook I…? és el que hi ha, sóc un fotògraf alternatiu, tinc llibertat absoluta per a fer el que vulgui, Imaginació al poder!, i que no falti, tot està cremat i reinventat… en aquests moments de crisis cal aixecar el cul de la nostra fabulosa butaca hipotecada i fer una cosa creativa.

REVISTA SWEET / PUTO ESCLAVO

Andreu Tusquets, radicado en Barcelona es egresado en la carrera de diseño gráfico, ahora enfocado en la fotografía Queer, junto con su modelo Jaume Serra (un luchador a favor de los derechos de los homosexuales) han creado una galería fotográfica donde se rompen esquemas, tanto religiosos, como los que dictan la estética corporal actual concebida por la mayoría. Me es un placer mostrar la entrevista que nos han concedido donde depositan sus puntos de vista respecto a estas fotos.

REVISTA SWEET: ¿CÓMO SURGE LA IDEA DE ESTAS FOTOS?

Jaume Serra: Un día le enseñé a Mauri las cruces, y le dije que tal vez podríamos hacer algo con ellas, y como en otras sesiones, sobre una idea fue saliendo la serie de hacerla.

Mauri: El concepto era mezclar carne y objetos fetiche como cadenas y crucifijos para buscar algo, quizás nuestra propia luz.

RS: ¿QUE SIGNIFICAN PARA USTEDES ESTAS FOTOS?

JS: Significan una denuncia y desmitificación de poderes como la iglesia. La cual, ha manipulado y castrado a las personas. Aliada casi siempre, con los uniformados, para reprimir la libertad, a través de castigar el sexo. Por eso es interesante ver esas cruces de más de cien años, en diferentes partes del cuerpo.

M: El resultado final me sorprendió, siempre he sido bastante agnóstico, pero la parafernalia de simbolismos que se utilizan para el culto siempre me han fascinado, estéticamente son muy atractivos, desprenden sensualidad y poder. En el fondo creo que la religión está tan relacionada con el propio cuerpo, en el ser, y la existencia que irremediablemente se crean vínculos con el erotismo y el fetichismo. Esta serie la interpreto como una denuncia a la Iglesia Católica por su modo de manipular la fe y el sexo en beneficio de sus propios intereses.

RS: ¿LAS FOTOS REFLEJAN ALGO DE SU VIDA PERSONAL?

JS: Sí, por supuesto, De alguna manera vomitan fantasías eróticas, en las que rezuman la excitación que produce someter sexualmente a otro, o ser sometido por este. Y naturalmente también son mías, como muchas otras fantasías que tengo.

M.: En todas mis fotografías hay algo personal, el sólo hecho de encuadrar y disparar ya es algo individual, aunque siempre intento ir más allá. De hecho casi siempre hago series fotográficas desde mi modo de ver las cosas. La foto documental o de reportaje no me motiva, prefiero investigar desde puntos más subjetivos para llegar a mi propia realidad.

R.S: MAURI:¿CUÁLES SON LAS VARIABLES QUE TE MOTIVAN A DISEÑAR UNA SESIÓN DE FOTOS?

M.: Ante todo mido mis posibilidades y de los elementos que dispongo, a partir de ahí es buscar una solución creativa, las limitaciones influyen como impulso creativo. Ante todo me gusta el retrato y valoro con mucha importancia el potencial del modelo y captar su mejor expresión para el objetivo. En este caso trabajar con Jaume me aporta muchos matices, él se introduce en el personaje a representar, esta plasticidad nos permite un intercambio creativo que enriquece las sesiones. No es de extrañar que sea mi modelo favorito.

R.S: ES RARO VER UNA PERSONA DE TU EDAD SENTIRSE A GUSTO CON SU CUERPO Y TOMARSE ESTAS FOTOS ¿CÓMO LLEGAS A ESO JAUME?

J.S.: No tuve ningún problema en mostrar a mi edad mi cuerpo. Simplemente porque nunca lo tuve excelente, ni me lo he cuidado. Aunque sí he hecho una vida sana. Además creo que es importante que los homosexuales de mediana edad, nos hagamos visibles en todos los sectores. Ya que parece que cuando pasas de los cuarenta o cincuentena, ya desapareces o dejas de ser gay.

RS: ¿QUE FALTA POR EXPLORAR EN LA ESTÉTICA GAY?

M.: Actualmente estoy por terminar dos series fotográficas muy sugerentes con Jaume Serra como modelo, son dos series muy distintas pero muy ligadas a la cultura gay. Mis fotografías siempre plasman algo que me inquieta o me obsesiona, ser gay implica un modo distinto de ver las cosas: sexualidad, identidad, la existencia como individuo, sociedad, etc. Hay una tendencia en los medios de comunicación a proyectar una imagen superficial del mundo gay, no todos somos jóvenes musculosos con obsesión compulsiva por las compras y las fiestas desatadas. Hay mucho más: discriminación, homofobia, presión social, soledad, vejez… y sobre todo aún queda mucha lucha para conseguir derechos sociales básicos.

RS: ¿CÓMO SE VE LA CULTURA GAY EN BARCELONA A TRAVÉS DE SUS OJOS?

J.S.: La verdad es que como Barcelona siempre ha sido europea, se vive con bastante normalidad. Pero creo que debemos de ser activistas siempre. Yo, entre otras cosas, lo hago escribiendo novelas de ambiente, en las que defiendo el amor y vida gay. Pero sobre todo viviendo con naturalidad mi homosexualidad.

M.: Hoy ser gay en mi ciudad significa que puedo ir por la calle abrazado a mi pareja y le puedo mostrar mi afecto sin miedo y le puedo besar en público sin que te griten “Maricón” con ira desmedida. Pero a veces sientes la tensión, no te insultan pero sientes las miradas de desprecio o sonrisas de burla, la sociedad aún no es consciente de que un gay, lesbiana o transexual es ante todo una persona con los mismos derechos sociales que los demás. Queda mucho camino por delante…

L´ ULL INDISCRET

«El meu discurs visual es un monòleg interior en conflicte, que dubte i lluita amb un mateix nus de desitjos i obsessions.»

Andreu Tusquets

Apunts d´art és una secció que va nàixer, per una banda, amb l´objectiu de reflexionar sobre les produccions plàstiques de tipus maribollotrans, queer i feminista d´artistes consagrats -com ara Cindy Sherman, Martinez Oliva, Francesc Torres, Marina Abramovic, Nancy Spero, etc-,i, per altra banda, amb la pretensió de fer de catalitzadora de nous talents i d´altres creadors desconeguts per a un públic més ampli. Amb relació a aquest últim punt, el signatari d´aquest article vol presentar, per aquesta ocasió, les obres del fotògraf Mauri, un artista emergent que ens farà delectar, gràcies a les possibilitats digitals de la cambra fosca, en el seu particular voyeurisme homoeròtic, la recreació de situacións d´angoixa i drama psicològic, la instantaneïtat fragmentada de diferents realitats i el qüestionament de gènere.

Andreu Tusquets natural de Premià de Mar, es va formar com a publicista i dissenyador gràfic a la Llotja de Barcelona. Malgrat que laboralment sempre ha exercit com a publicista i dissenyador gràfic, l´autor es va iniciar en el camp fotogràfic, gràcies a les seves col-laboracions amb diversos pintors, a mes de les mateixes vicissituds de la vida. Com he apuntat abans, l´artista ha aconseguit reunir, a hores d´ara, una pila de fotografies sistematitzades en funció de la mateixa lògica serial. D´aquesta manera, podem visualitzar un total de dotze sèries temàtiques – Retro, Psiconature, Mystery, Narcotic, etc. -. Al llarg d´aquestes sèries, el fotògraf acaronaria els àmbits mes foscos de la psique humana,  el segrest del moviment del vent, la congelació dels actes quotidians, l´absorció de l´ànima de les persones retractades, el caliu quer es viu als carrers, etc.

Amb relació al paràgraf anterior, cada sèrie fotogràfica és complementada pels seus corresponents textos d´autor. Aquests textos es manifesten en forma de reflexió, de descripció de cabòries sobre cada procés creatiu de les sèries fotogràfiques. En aquest ordre, cite només un fragment del text que acompanya la sèrie Sexy Secret que diu el següent: «Tens un secret sexy, és morbós i humit, roig i calent, excitant i pervers, no l´hi expliques a ningú, ni tan sols ho escrigues en algun lloc fosc, només és per a tu, una fantasia de propietat privada sense concessions…»

Canviant de tema, he d´indicar als quatre possibles lectors fidels, que a continuació analitzaré la seua producció més marica i bollera, focalitzada en les següents cinc sèries fotogràfiques: Extreme, Special Men, Naked House, Transition i Girl & Girls. En la primera sèrie fotogràfica, Extreme (2008), l´autor empra la nuesa del seu propi cos i d´un altre model, en situacions de màxim patiment i angoixa existencial. La mateixa opressió física dels cossos -lligats, estirats, dempeus o asseguts a terra-, tancats en un espai estret i hermètic, accentua la situació de perill i vulnerabilitat dels personatges. En la imatge Extreme 020 veiem un cos agenollat i capbaix en un racó de la fosca habitació. L´unic element que ajuda a la composició a respirar potser és aquesta escala jacobina que hauria d´ascendir a la llibertat. I la imatge Extreme 009 mostra un segon model assegut a terra, amb els ulls embenats. Malgrat aquesta situació d´impossibilitat, aquest personatge manifesta un eròtic somriure, com a simptoma de resistència sàdica a la situació.

Al voltant d´aquestes sèries, m´atreviria a dir que l´autor traça de forma autobiogràfica el dolor i la ràbia esdevinguda per l´acció estripadora del binomi amor/mort, el desig de transitar en altres indrets i estats de la conciència, la necessitat de trobar-se a si mateix, el desplegament de punts d´inflexió homoeròtics, que aniria des d´un tors, un objecte, fins un paissatge, un dormitori, etc. En moltes de les imatges, Andreu Tusquets està jugant a ser la mà que reté i manipula les imatges fotografiades, però, alhora, l´objecte a representar. El cos de l´artista és la matèria artística que es va transvestint en diversos personatges ficticis, com ara la imatge de paramilitar a Transition 005, o bé del personatge envoltat per una tela blanca transparent en continu moviment a Transition 001.

Un altre aspecte a destacar és el component hiperrealista de totes les imatges, ja que l´artista li interessa absorbir fragments de diferents realitats tangibles per fer estavellar-los contra la ficció. Els antics atributs de veritat, de justícia o de bellesa s´han deixat encisar per les llums de neó d´una civilització embriagada de promeses.

Per concloure, m´agradaría assenyalar que al nostre protagonista li interessa captar els aspectes lumínics, els objectes transformats en relíquies, els racons dels carrers o els gestos mes inesperats, amb la pretensió d´assolir escenes i personatges que ens qüestionen, intimiden, inquieten i alliberen de les nostres pors.

Felip González Martínez / Crític d’art independent.

ELS ÚLTIMS DIES DE JESUCRIST

Tot va sorgir en un esmorzar d’estiu, mentre intercanviàvem impressions sobre la cultura xinesa i taiwanesa, les maneres d’exterioritzar o no la ploma en el 28J, fins a arribar al torn de la literatura i l’art “invertit”. No es tractava d’una trobada casual, pel fet que tant els dos convidats com jo, érem conscients d’ultimar una proposta artística provocadora. Sense manifestar cap mena de sobresalt si no que més aviat una certa fascinació, ens iniciarem en el nou projecte fotogràfic entremaliat i invertit de Mauri (Convidat nº1). Un projecte que, sota el títol “Jesús era un penjat” es pretenia instal·lar en la seu del Col·lectiu Gai de Barcelona en el passatge Valeri Serra, 23.“Hipòcrites!… Com goseu acte nomenar-vos prínceps de la meva església, si jo no vaig crear cap? Viviu en blanquejats palaus curulls d’or, però teniu els cors tan negres com els vostres hàbits… Vosaltres fariseus de l’era moderna, dèieu estimar-me i cremàveu en el meu nom a milers d’éssers humans en la foguera per pensar diferent a vosaltres”. Jaume Serra Viaplana.Pel que fa al punt de vista de la iconografia, el conjunt d’aquesta sèrie fotogràfica respondria a la pretensió d’apropiar-se d’una de les imatges més pop de la història, sota la finalitat d’extreure-li els seus atributs celestials i tel·lúrics, enfrontant-li a les noves temptacions vigents en els nous deserts del nostre món actual. Aquesta excessiva humanitat, reflecteix la submissió de Crist als dictats dels diferents Papes de torn que, des de Roma, han utilitzat la seva imatge per a robar, expropiar, declarar guerres, assassinar, condemnar injustament, excomunicar, manipular i atemorir al poble amb les seves mentides i dobles morals….També caldria comentar, que tipus de sort d’estètica artística cohesionaria aquesta sèrie fotogràfica. Des d’aquests paràmetres, Mauri aposta per la falta d’una univocitat icònica del natzarè, mitjançant la combinació de la lliure apropiació i interpretació d’alguns elements i recursos plàstics de la imatgeria religiosa barroca amb l’afegit d’aspectes o objectes del món actual, com l’ús d’una pistola o el tetrabrick de vi Don Simón. En la línia barroca, assenyalaria els següents trets formals i plàstics: el dramatisme gestual de les mans i de la cara, l’exteriorització del pathos, la voluminosa corona d’espines, l’ambientació de fons foscos, l’accent de llum en el rostre del personatge, etc. En definitiva, es tracta de reelaborar un possible nou Jesús del segle XXI que, sota la formulació de la sàtira i de la desmitificació arriba a plasmar el següent comentari:“La seva fascinació o rebuig enfront d’un personatge que aconsegueix aglutinar multituds, com a representant de Déu pare en la terra, a través del poder de la fe, de la paraula i els miracles”.El recorrido del espacio expositivo me suscita una reflexión sobre el carácter plástico de las obras, ja que no se trata de congelar efímeras instantáneas de una realidad espacio temporal determinada, si no que propone nuevos discursos hiperreales, orquestados por la mentira y la apariencia. De este modo, no hay nada verídico ni tampoco imposible en esta exposición. Las imágenes no son lo que representa, más bien, lo que nosotros denotamos en la sociedad del simulacro.Para finalizar, llego a la conclusión en que la certeza de la lectura de estas imágenes dependen de la versión que cada individuo realiza bajo su ideología, bagaje cultural y experiencias personales hacia espectador, dirigido a una situación dual entre el rechazo y el deseo. Una repulsión manifiesta en el odio hacia obras en nombre de una determinada ética o moral religiosa, ya que se considera una ofensa contra las creencias católicas. Y los que veneran estas imágenes responden a otra ética, también normalizada, en el nombre de las creencias del laicismo. 

NOTA: Se trata de un trabajo conjunto, donde muchas veces, las fotografías inspiran los textos de Serra y en otras ocasiones, son los escritos que inspiran el proceso creativo de Mauri. La serie fotográfica “Jesús era un colgado” comparte titularidad con las series: “Puto esclavo”, “Extreme” y “Raval Party” dentro de sus trabajos fotográficos de serie “B”. 

Felip González Martínez / Crítico de arte independiente.

ANGELS: TAL COM SOM

PROYECTO FOTOGRÁFICO DE CARLES CALERO

Desde el día 25 de Junio de 2008, y a lo largo de un año te invito a desnudarte delante de la cámara para una exposición viva que puedes ir construyendo e ir visitando en http://www.TERRAdeNINGU.com. Tu o cualquier persona puede participar: Alta, baja, delgada, con sobrepeso, guapa, fea, gente joven, abuelos, parejas heterosexuales, gays o lesbianas, gente de cualquier raza, etnia o religión, gente con discapacidades o amputaciones… en definitiva, todo el mundo. Y para muestra un servidor, el fotógrafo fotografiado (Foto de la derecha cortesía del fotógrafo Alfonso de Castro).Para participar sólo tienes que posar desnudo/a con unas alas de ángel, tal como eres, mostrando delante de la cámara un sentimiento, una forma de ser… alegría, tristeza, apatía, hiperactividad, rabia, indiferencia, rebeldía, aburrimiento, disconformidad, etcétera. ¿Cómo te sientes?.

CAPTIU D’UNA CONFUSA BELLESA

«La versatilitat del blanc i negre embolica la meva curiositat per la creació de noves imatges que empoderin aquella bellesa confusa subjacent entre l’ideal i el real».

Andreu Tusquets