MATAR AL PARE / Andreu Tusquets

Una família complexa per reconstruir un conflicte social intern. Aquest procés s’interpreta des de la teoria freudiana del procés:

Matar al pare. Conceptualitzar el poder dels sense poder. Interpretar l’experiència passada de derrocament del pare com un cas de matar al pare, analitzant el conflicte actual com a continuació del mateix procés. Tota vida social és conflicte, perquè és canvi. No existeix en la societat humana una cosa estable, perquè no hi ha res cert. En el conflicte, per tant, es troba el nucli creador de tota societat i l’oportunitat d’obtenir la llibertat.
Un tema tabú del qual no es parla, sobretot amb estranys. La llei del silenci. Matar al pare. La lluita contra el poder simulada com una lluita de guineus i lleons, a vegades una guerra tribal. No hi ha mesures de protecció. No hi ha testimonis, obeir i demanar permís per a qualsevol cosa… Practicar l’obediència al poder desordenat.

Matar al pare recorda amb versemblança l’explicació del parricidi en l’horda primitiva i la neurosi contemporània descrita per Sigmund Freud en Tòtem i Tabú. En la conducta dels i les salvatges s’observa -ben conservada- una fase anterior del desenvolupament humà. El tabú comporta un perill social: constitueix un crim que ha de ser castigat o expiat per tots els membres de la societat. Però el tabú suposa una conducta ambivalent. Un tret neuròtic típic consisteix a exagerar amb excés la importància d’una persona determinada i atribuir-li un poder increïblement il·limitat, amb la finalitat de poder tirar sobre ella, amb una certa justificació, la responsabilitat de tot el desagradable i penós que al fill li succeeix. Això es fa contra el pare o contra el cap (als pobles primitius és la mateixa persona) fins al punt d’igualar el seu poder al d’un Déu.
La mort (o expulsió) d’un cap és un acte prohibit a una persona, i només es justificava quan la tribu sencera assumeix la responsabilitat: Saben que duen a terme un acte prohibit individualment a cadascun, però que està justificat des del moment en què tots prenen part. Una catarsi col·lectiva que ningú té capacitat d’eludir.
Una vegada dut a terme l’acte sagnant, l’animal mort és plorat i lamentat. El penediment ve motivat en part pel temor al càstig per haver matat al pare, al cap, a un Déu. L’actitud ambivalent perdura – i fins i tot s’engrandeix – després de la mort del cap: és odiat i és estimat al mateix temps, com un fill o una filla fa amb el seu pare. La insubmissió és col·lectiva, i per tant la culpabilitat es dilueix; no hi ha culpable però tots són castigats. Apareix el temor de la figura d’un altre pare que pugui castigar-te amb major duresa. L’horda fraterna rebel no és responsable. Els fills aprofiten aquestes circumstàncies per a eludir encara més la seva responsabilitat pel crim comès. No són ja ells, en efecte, els responsables del sacrifici; és Déu mateix qui l’exigeix i ordena.
La història pot tornar-se a repetir si no es transforma en mite. És la conseqüència d’aquell crim que ha pesat sobre els homes i del qual, no obstant això, han de trobar-se tan orgullosos. La supressió del cap per l’horda fraterna deixa petjades imperibles i es manifesta de formes diverses (ja que el seu record directe no és grat).
Un procés afectiu que va poder néixer en una generació de fills maltractats pel seu pare, ha subsistit en noves generacions sostretes a aquest maltractament per la supressió del pare tirànic. Inconscientment les noves generacions aprenen el que va succeir, participen del sentiment de culpabilitat i prenen partit en l’assassinat del pare que alguns d’ells i elles ni tan sols van conèixer.
La diferència entre els salvatges i els neuròtics contemporanis -suggereix Freud- és que els salvatges transformen immediatament les seves idees en actes. Mentre que per als contemporanis (neuròtics) l’acció es troba completament inhibida i és reemplaçada per la idea. La derrota del pare i la seva profunda humiliació proporciona la culminació del seu suprem triomf.